Es sabut l'interés dels cartaginesos i romans per les salines d'Eivissa, els primers proveïen el nort d'Àfrica de sal procedent d'Eivissa. Durant segles, ha set un de les principals recursos económics de l'illa, convertint-se en una de les salineres més importats del Mediterrani. Els qualificatius de “saler del món” i “l'illa de la sal” no eren en va. L'any 1235, els conquistadors catalans, es varen repartir a parts iguals la producció i els beneficis de la sal, però en el 1261 havien concedit certs privilegis als pobladors de l'illa i sis anys després, els eivissencs varen rebre el dret d'aprofitament total de la sal, reservant-se els senyors feudals la jurisdicció i domini dels estanys.

En guanyar la guerra de successió Felip V, les salines van passar a ser propietat de la corona, com a càstig als eivissencs, la qual cosa va provocar un gran malestar i inquietut que va desembocar en forma de conspiracions antiborbòniques i pro-ingleses els anys 1716 i 1719. L'any 1871 es van vendre a una companyia privada, la qual amb les seves reformes, ampliacions i millores va donar a les salines quasi el seu aspecte actual. Les primeres dades de producció es tenen a partir del segle XVIII i parlen d'una mitjana de 30.000 tones anuals.